“L’altra guerra” que es pot veure al Villarroel fa referència a aquelles guerres sense bombardejos ni desplegaments militars. Aquelles guerres que passen a la casa del costat, o potser  al anostra pròpia casa.
Aquí teniu un text molt interessant del director on planteja que els mals tractes domèstics són un esdeveniment polític, tant o més que les guerres pel petroli, els accidents de trànsit o el problema d eles drogues:

Les notícies ja no ens sorprenen. La fredor de les estadístiques és aclaparadora: l’any 2006 van morir a l’Estat espanyol 69 dones a mans de la seva parella, o exparella, o el que sigui. Un 13,11% més que l’any anterior. Barcelona, la ciutat on més femicidis s’han produït; Catalunya, la segona comunitat de la classificació. Sembla que l’oasi està en crisi, i no només per manca d’aigua. I tot això, fa emprenyar. Em revolta cadascuna de les notícies que sento, veig o llegeixo, perquè la veritat és que se’n parla molt, de la violència de gènere, o domèstica, o sexista, o com vulguem anomenar-la. En parlem molt, i els governs, tots, s’esforcen a fer campanyes i promulgar lleis per combatre-la, i no és en va que Catalunya i Espanya són considerades nacions avançades en la lluita contra aquesta mena de violència. I no només pel que fa a les iniciatives públiques, sinó també per les que es duen a terme en àmbits no governamentals. Enhorabona, però sembla que no n’hi ha prou.

És probable que la violència contra les dones sigui un dels símptomes del canvi profund que està vivint la societat occidental. Potser, com argumenten alguns sociòlegs, antropòlegs i filòsofs, la pèrdua de centralitat masculina i la progressiva igualtat de sexes tingui un preu sagnant. I també potser és cert que, com més assassinats es produeixen, més “normal” resulta la figura de l’assassí. El problema de tots aquests arguments i d’altres de similars és que, tot i que són útils, redueixen el femicidi a la consideració de mal menor, o de dany col·lateral i, en el fons, només proposen una ganyota de resignació afectada. En això, coincideixen amb els telenotícies i les estadístiques.

Elsa Solal, a L’altra guerra, fa pujar a l’escenari una víctima de la violència sexista. No és una víctima més, té nom i cognom, i una història que val la pena escoltar. Claudine Planchon ha estat assassinada pel seu marit i només ara que és morta pot parlar, pot agafar prou distància per revisitar la seva vida, recordar les alegries, els fracassos, riure’s d’ella mateixa i a vegades de nosaltres, patir i començar a fer-se les preguntes necessàries per entendre què va passar. No té les respostes, no té solucions. La seva és la història d’una dona “normal”, bona persona, ni rica ni pobra, ni molt culta ni del tot ignorant, que coneix i ha seguit els hàbits i mecanismes que la societat convencional posa al seu abast per garantir a les persones una vida tranquil·la, raonablement satisfactòria, fins i tot feliç, si ens conformem amb mesurar la felicitat amb un regle curt però prou eficaç. De sobte, el castell de la felicitat crema com un paper fi, com la gasa del seu vestit de núvia. Per què? Sense motiu aparent, la seva llar es converteix en un infern. Què se n’ha fet de l’amor, de les promeses, de la vida compartida, de la responsabilitat, del respecte?

Claudine vol entendre on, quan i per què un home s’atorga el dret de maltractar una dona, però no només per aclarir el seu assassinat. Ara que és morta sap, millor que ningú, que la seva història és només una anècdota, que pot ser banal si només mirem pel forat del seu pany. Claudine se sent traïda, abandonada com a persona, sí, però, sobretot, se sent part d’un gènere traït i abandonat. La mort ensenya a Claudine la dimensió cultural, social i política de la violència: la seva història no és important si no acull i representa la violència contra totes les dones. Qui pot respondre les seves preguntes? Qui pot evitar que històries com la seva es repeteixin dia rere dia?

Claudine diu que la violació, l’assassinat d’una dona són esdeveniments polítics. Per una vegada, no pensem en la política legislativa, només. La cosa política té a veure amb la societat i les idees que li són o li haurien de ser pròpies i que, d’una manera o altra, en regeixen el funcionament. Les idees és fan costums, i les paraules es fan lleis, escrites o no escrites. Desarrelar un costum, un dret històric, una llei atàvica suportats pel pensament tradicional o per la religió és una feina dura, però és probable que només es pugui aconseguir combatent les idees que els suporten i canviant, amb més voluntat que certesa, els costums que els reflecteixen.

Tots sabem, o diem que sabem, on s’amaguen les idees que justifiquen el masclisme, però fem veure que no existeixen o que, en el nostre món occidental, ric, modern i evolucionat, no tenen gaire influència. I callem. Tots sabem què és la violència de sexe però, quan es produeix, mirem cap a una altra banda, com si aquella “xacra social” no tingués res a veure amb nosaltres, i teixim al seu voltant un silenci ple de paraules. El que passa entre un home i una dona és difícil d’entendre, cadascú se sap la seva i, com diem aquí, la roba bruta es renta a casa. Per la resta, és un destorb, i els homes i les dones atrapats en aquest remolí són això, una “xacra social” que caldria eradicar.

Per molt que se’n parli, hi ha coses que no volem sentir. Ens fa basarda o, més frívolament, fins i tot a l’anomenada gent de la cultura, als artistes, ens “fa mandra” escriure, compondre, interpretar segons quins temes, segons quines històries. Ja en tenim prou amb el que sabem i patint, o fent veure que patim, el que sabem. Però la violència, com diu Claudine, és un esdeveniment polític i potser el teatre d’avui s’ha d’ocupar, sobretot, d’esdeveniments polítics. No pas per resoldre res. És només amb preguntes que el teatre provoca debats polítics. Aquesta és la seva capacitat màgica i la seva única possibilitat d’intervenció.

Les preguntes de Claudine: Fins quan fingirem…? Per què no…? Per què callem?