L’Elsa Solal va escriure “L’altra guerra” el 1995 i, és cert, durant aquest anys les coses han millorat i s’han aprovat lleis que semblen apuntar cap a la direcció correcta. Però encara queda molta feina per fer. Aquí teniu una entrevista amb l’autora on ens explica com s’ha documentat, i les dificultats que ha trobat per trobar un llenguatge i una via literària adequades per expressar aquesta experiència terrible que significa tenir por d’aquella persona a la que t’estimes i que, a més, se suposa que t’estima.

Entrevista a Elsa Solal, per Elena Martínez

Per què decideix escriure sobre aquest tema?
Aquest text era un encàrrec, inicialment. Però fins avui no m’havia adonat, després d’haver escrit moltes altres obres -Peurs, Démons aux Anges, Le manifeste des 343 salopes, Médée, La caverne (adaptada de Plató), Olympe de Gouges…- que sempre he qüestionat la violència a través dels mites o de la història. Ara m’adono que no he deixat de tractar el tema del Terror i d’intentar comprendre aquesta balança que és dins nostre: la balança de l’amor a l’odi, de la utopia al totalitarisme. Aquestes contradiccions que ens creen i ens destrueixen alhora. El que cal veure en aquest text és el factor universal de la història. Per què en un moment donat algú es permet el dret de maltractar o d’humiliar algú altre? Com funciona la balança de la violència? On comença la guerra? Com un poble sencer pot caure en la barbàrie? Què és el terror com a estratègia de poder? És una història que implica a tothom, una història universal. Per l’home, la dona i el fill que vindrà… i per les democràcies

Com es va documentar?
Vaig treballar a l’associació Solidarité Femme durant un any i vaig escoltar la dones que venien… Aquestes associacions fan un treball molt important. Després em vaig aïllar per escriure.
El que dic al pròleg del llibre és veritat. No vaig poder escriure un mot durant molt de temps de tant com em turmentava tot el que havia sentit; vaig buscar una forma que em permetés explicar el que no es pot explicar, de tant gran com és l’horror. També vaig treure forces per escriure de l’humor. Aquelles dones tenien un humor increïble. I crec que és vital guardar aquesta energia de l’humor.

Els casos o les denúncies de maltractaments han augmentat o potser els mitjans de comunicació en fan més ressò?
Crec que tothom en parla més, avui dia, quan descobrim amb horror un altre tipus de guerra al nostre país, però que existeix des de fa molt temps. Les dones gosen parlar-ne més, ja que qui caracteritza aquesta situació és una dona abatuda que té vergonya i se sent culpable. No l’home violent.
Així doncs, elles no s’atrevien a parlar-ne, no teníem xifres reals. La dificultat per moltes dones encara està present: Com dur a terme la denúncia contra un home a qui estimen o a qui estimen només a vegades o que és el pare dels seus fills? És en aquest punt que hi ha molta feina, encara. Canviar les mirades, dir clarament el que és intolerable també en nom de l’amor o dels fills. Avui ho sabem: Per a un fill és una catàstrofe veure la seva mare menyspreada, insultada, maltractada. Les seqüeles són pitjors que les de la separació. I després hi ha la por. No hem d’oblidar la por. És quelcom terrible, profund, clavat en la rutina que destrueix el llenguatge i l’ésser. Viure amb por.

Segons l’UNIFEM, una de cada tres dones seran víctimes d’algun tipus de violència en la seva vida. Falta reconeixement de la magnitud del problema? És encara tabú?
De fet és el que explico al llibre. Els homes i les dones estan atrapats en els seus rols. Encara és un tabú perquè tot això ve de fa segles, de la història, la filosofia i la religió. El 1789 les dones i els homes inventaven un món nou, la noció de l’ésser humà; de respecte, de dignitat, de drets… però les dones no tenien el dret de votar…
M’agraden molt les recerques de l’antropòloga Françoise L’héritier; ella diu que tot el temps que la dona ha passat amb el fill a la panxa ha estat un immens privilegi i la causa de la seva alienació. I no només el fet que hagi tingut un fill, sinó el fet que tingui un nen, que del femení surti el masculí! Això ens acosta a tots els mites de creació i gènesi.
Només cal buscar a la història i a les lleis per comprendre-ho tot: ah, sí, llavors el pater familias tenia el dret de castigar… Ah, sí, però la dona no tenia dret de vot… Ni de tenir un compte al banc, ni d’utilitzar anticonceptius, etc. etc. A França hem de rellegir el nostre codi civil de Napoleó, monument de repressió i exclusió de les dones en la vida i l’escena política de la rez publica, la República. I els nostres rols estan moldejats així.

Vostè va escriure aquesta obra fa 15 anys. Què ha canviat des d’aleshores?
Per sort les coses han evolucionat! En deu anys. Molt. Gràcies bàsicament al treball d’associacions com de les que parlava. A l’evolució de les mentalitats i per exemple a França després de la mort de Marie Trintignant, l’actriu assassinada pel seu company sentimental, cantant del grup Noir désir. Tothom en va parlar, del problema. Però estic convençuda que falta una elecció política. A França veiem amb admiració les mesures que ha pres el govern espanyol, referents a la violencia “domèstica”. És una paraula horrible, oi? I ens arriba de les lleis; la separació de l’esfera política i domèstica. L’estudi de la nostre Revolució francesa m’ha mostrat aquesta exclusió de les dones de l’escena civil i política.

Què podia aportar el teatre al seu text?
Dur el text a escena era apassionant. En certa manera, el repte d’aquest text està en la forma, i no en el fons. Vaig triar escriure aquesta història i alhora tractar la representació de la violència. L’elecció, l’estil de la llengua, la repetició de les escenes violentes segons els punts de vista diferents, l’humor i la distància del personatge principal en plena crisi… tot això provoca una recepció possible per l’espectador, fins i tot l’elecció de l’escriptura ens fa plantejar la qüestió de la representació de la violència avui, i al teatre.

Per què només una dona sola a l’escenari?
És una veu solitària, aïllada de tot, exiliada d’ella mateixa, sense cap altra mirada que la de la violència. És el fet d’explicar la seva història el que ens permet que ens en poguem apropiar i la poguem canviar. Anomenar és fer existir per viure i estimar, estimar d’una forma allunyada del sacrifici.
Hi ha hagut moltes posades en escena d’aquest text, una d’elles amb moltes dones i molts homes. Hi ha moltes portes per obrir en un text.

L’han titllat de feminista. Està d’acord amb aquesta definició?
Si feminista significa dir no a aquesta violència, aleshores sóc feminista. Si feminista significa dir no als matrimonis forçats, a les dones lapidades o penjades per afrontar la llei, dir no als crims d’honor, dir no al fet que una dona pugui ser cremada o venuda des del naixement, aleshores sóc feminista. Si feminista significa dir no al fet que, en nom de déu, d’una llei injusta o d’una tradició, poguem mantenir un ésser humà en la humiliació i el terror i privar-lo de drets, llavors sóc feminista.

Quina ha estat la reacció de les dones maltractades que han vist l’obra?
La reacció de les dones va ser molt forta, molt emocionant. El teatre permet alliberar la paraula i per això hi va haver moments molt grans i bonics de paraules i d’intercanvis després de la representació. Algunes dones em van dir "És exactament la meva història, amb tots els detalls". La precisió dels detalls les va sorprendre molt. S’hi van reconèixer.
He rebut testimonis impactants, alguns també d’homes que me’ls han vingut a explicar. En algunes representacions hi va haver un debat amb el públic, i a vegades les dones van gosar dir allò que ho havien gosat dir mai abans.
Les associacions han utilitzat el text i les funcions per programar moments de trobades, de paraules, amb el públic.